No cal dir que l'arribada del(s) nadó(ns) a la família trastoca l'organització, els ritmes i les rutines. És possible i del tot natural que aquests canvis ens puguin superar una mica en algun moment.
La(es) criatura(es) ens reclama(en) constantment, sembla que només vivim per satisfer les seves necessitats i les nostres queden a la cua de l'escala de prioritats...
Hi ha tantes maneres d'encarar aquest moment com persones, i totes elles vàlides si es respecten els drets d'infants i adults.
Diuen que arribem al món sense llibre d'instruccions. Tanmateix, actualment, es coneix el funcionament del cervell del nounat, el perquè de la seva demanda de l'adult, el programa amb el que neix.
Ser-ne conscients pot facilitar viure aquest moment d'una manera més positiva, com el que és: una etapa més, plena de sentit (que passarà ràpidament malgrat que algunes nits es facin eternes).
Per què el(s) nadó(ns) volen preferentment la mare? (o per què no he tornat a anar sola al lavabo des d'abans del part)
La resposta té a veure senzillament amb la nostra biologia i el respecte pel nadó que neix i els seus drets.
La gestació dura, en el cas dels humans, unes 40 setmanes. Recordem que la humana és una espècie de primat bípede i, per tant, mamífer. Doncs bé, la cria d’ésser humà neix immadura. Conseqüències de l’evolució, ens ha crescut el cervell i el cap, alhora que s’ha fet estreta la pelvis (afavorint la bipedestació). Aquests dos factors han fet que el temps de gestació s’hagi reduït i el nadó neixi amb un desenvolupament insuficient per sobreviure per si sol.
Si compareu el desenvolupament d’altres primats des del naixement amb el dels humans, ràpidament podreu veure-ho.
Per completar mínimament el desenvolupament del nadó, són necessaris 9 mesos més després del naixement. Aquest temps és el que s’anomena exterogestació o gestació exterior.
La díade mare-fill/a
Per tal de sobreviure i que l’espècie pervisqui, el nadó i la mare estan molt ben programats. Només per posar un exemple, el cos de la mare experimenta una sèrie de canvis per assegurar que la cria trobarà l’aliment: enfosquiment dels mugrons (inicialment el nadó distingeix contrast b/n) i olor similar a la del líquid amniòtic -que el nadó identifica- gràcies a les glàndules de Montgomery.
Inevitablement, parlar de la díade mare-cria ens porta a parlar de la lactància. Biològicament, i en condicions normals, estem capacitades –a diferència dels homes- per alimentar les nostres cries.
La llet és l’aliment del nadó fins als 6 mesos, aproximadament, de manera exclusiva (independentment de si és materna o artificial).
Parlar de lactància -sigui materna o artificial- ens porta a parlar del pell amb pell i la seva importància per a la consolidació d’un vincle segur. El nadó acaba d’arribar al món després de 40 setmanes olorant, sentint, escoltant la mare, el batec del seu cor, la seva veu, la seva escalfor…
L’exterogestació és un període de coneixement del nou medi en què, a poc a poc, la distància entre la mare i la cria s’anirà ampliant alhora que creix la seguretat de la cria de què la mare hi serà quan calgui.El moment de l’alimentació del nadó no respon únicament a una funció nutritiva, fet que podrà constatar qualsevol persona que hagi vist un nadó menjant en braços de la persona que en té cura. Independentment de si és pit o biberó, es recomana que sigui la mateixa persona la que alimenti l’infant, sobretot durant els primers mesos. Dels motius, ja n’hem parlat: pell amb pell, estímuls sensorials -olfactius, auditius, tàctils- que l’infant identifica de la mare com a mostra de seguretat; consolidació del vincle.
És fonamental respectar el ritme de l’infant en aquest període.
I llavors el pare/altr@ progenitor què?
El pare té un paper vital en tot aquest període. Ha de ser un suport, en el sentit més ampli del concepte, per a la mare i la cria.
El puerperi o postpart és un moment de màxima felicitat però també de màxima dificultat. Se n’han escrit moltes línies i, si voleu aprofundir, trobareu referències al final. En tot cas, la figura del pare/altr@ progenitor és un pilar per a la construcció d’una bona base per iniciar la criança.
El pare pot fer moltes altres coses en la criança per compartir temps i gaudi amb el seu fill o filla, construint el seu vincle: el bany, passejar, bressolar, cançons, jocs de falda… totes elles importants.
Tan important és que el pare/altr@ progenitor s'impliqui en la criança com el fet de fer-ho des del respecte pel vincle mare-fill/a, i el ritme i necessitats de l'infant.
Algunes referències:
Escacena, M. (2018); La exterogestación (I): ¿Has oído hablar de “los segundos nueve meses”? Nueve meses dentro y nueve meses fuera. Criar con Sentido Común
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada